LA RUTA DE LES MIL ALCASSABES
|
|
Roger Mimó : LA RUTA DE LES MIL ALCASSABES |
|
Etapa 13: la vall del Drâa entre Zagora i Mhamid
Amezrou està pràcticament enganxat a Zagora i és sens dubte un dels alcàssers més interessants de la zona. Inclou un barri on vivien els jueus abans d'emigrar als anys 1960 i una mesquita amb un curiós minaret de terra crua, decorat amb arcades cegues. Un altre alcàsser de
visita obligada és Tamegroute, amb els seus carrers
obscurs i misteriosos. És també el centre terrissaire més important del
sud marroquí i una zauïa que compta amb una gran biblioteca de
manuscrits àrabs. Aquesta biblioteca, però, ocupa avui un edifici de
construcció moderna, podent admirar en canvi l'antic portal de l'agrupació
mística, que gaudeix d'una bella decoració de guix cisellat i fusta de
cedre.
Uns quants quilòmetres més enllà, la carretera s'aparta de la vall per a evitar un tram en congost, però la retroba a l'oasi de Ktaoua, que fou un altre dels grans centres comercials històrics, com el Tafilalet, a l'època en que les caravanes comunicaven el Marroc amb l'Àfrica subsahariana. Entre els nombrosos alcàssers de la Ktaua, eren coneguts per la seva activitat mercantil Nesrat, Beni Hayoun i Beni Sbih.
Avui aquest darrer segueix sent un poble important, tot i havent perdut el seu protagonisme comercial i l'adoberia de pells que li donà renom a tot el país. També Beni Hayoun continua habitat, així com Nesrat, de grans proporcions. Cada un d'ells incloïa un barri jueu en el seu origen. Al costat de Nesrat es distingeix així mateix un alcàsser molt més petit però més espectacular per la seva alçada i la seva situació entre mig de les dunes, Ait Isfoul. Es tracta en aquest cas d'un poblet on vivien els guerrers Ait Ata encarregats de la defensa de la població sedentària de Nesrat, formada per pacífics pagesos, artesans i mercaders.
Passada la Ktaua, deixem altra vegada la vall per a evitar el pas de Foum Larjam, on es poden veure molts túmuls prehistòrics, i tornem a baixar a l'oasi de Mhamid. Allí les palmeres creixen entre petites dunes, formant un formós paisatge. Entre els alcàssers d'aquest oasi cal parlar d'Oulad Dris per la seva bellesa i per haver-s'hi obert al públic dues cases que fan funció de museus. El conjunt data del segle XVII. Un cop arribem a la moderna Mhamid, una pista ens permet continuar cap al sud i descobrir els darrers alcàssers, els més meridionals de la regió. Entre ells cal destacar pel seu interès arquitectònic el del propi Mhamid El Ghozlan i el de Talha.
En aquest darrer s'està revifant l'activitat terrissaire que havia estat important en una altra època.
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
| © Roger Mimó Aquesta pàgina ha estat revisada el setembre 2008 |
